Al desembre de 1999 membres del Grup Mineralogista de Madrid van descobrir, en una mina abandonada de la localitat d'Almeria, Pulpí, una gran geoda tapizada de gegantescs cristalls de guix. L'espectacularitat del descobriment residia no només en la grandària de la mateixa (aproximadament vuit metres de longitud per dues d'altura), sinó també en les dimensions i transparència dels cristalls que la recobreixen.
La geoda es localitza en un dels nivells més profunds de l'explotació minera, a més de seixanta metres de profunditat. La seva entrada té forma d'embut, amb la part més estreta acodada en forma de L, d'unes dimensions de tan sol 0.5 m de diàmetre en l'estret tub que serveix d'accés. Després d'aquest estret pas, obert artificialment pels descobridors, s'accedeix a una sala (la geoda, en sentit estricte) amb unes dimensions d'uns 8.0 m de longitud per 1.7 m d'ample i 1.8 m d'amplària. La grandària mitjana dels cristalls és de 0.5 x 0.4 x 0.3 m, tenint el cristall de major desenvolupament gairebé dos metres de llarg.
"Estels fugaços" és el nom que la gent ha usat durant molts segles per referir-se als meteors, intensos flaixos de llums que es mouen produïts per petits trossos de roques interplanetàries i enderrocs col·lisionant i incendiant-se en entrar en les capes altes de l'atmosfera terrestre. Viatjant a milers de quilòmetres per hora, estàs fragments de roques es cremen ràpidament per fricció amb l'atmosfera a una altura entre 45 i 120 quilòmetres d'altura sobre el sòl. Gairebé tots es destrueixen en aquest procés, i els pocs que sobreviuen i aconsegueixen el sòl es coneixen com a meteorits.
Quan un meteor apareix en el cel, sembla que creua una part del cel molt ràpidament, i la seva petita grandària i intensa lluentor fan que la gent pensi que són estels. Si tens la sort de veure un meteorit (un meteor que arriba a aconseguir el sòl), i veure on cau, serà *facil que pensis que acabes de veure un estel caure.
Una planta carnívora, també cridada planta insectívora, és una planta que obté la totalitat o la majoria de les seves necessitats nutricionals (però no d'energia) mitjançant la captura i el consum d'animals i protozous, normalment insectes i artròpodes.
Aquestes plantes creixen generalment en llocs on el sòl és pobre, especialment en nitrogen, com les terres àcides pantanoses i els farallons rocosos. Charles Darwin va escriure el primer tractat conegut sobre aquestes plantes en 1875.
La més coneguda és la Venus *Atrapamoscas (*Dionaea *muscipula) que és la que se sol tenir a casa.
Encara que hi ha altres tipus de carnívores, encara que no es coneixen tant són impresionants com per exemple:
(Per ordre d'aparició)
(*Nepenthes *cincta) és un híbrid natural entre N. albomarginata y N. northiana que localitzem en Bau i Sarawak normalment en subtrats de roca calcàrea
(*Pinguicula *gigantea) la qual deixa apegats als insectes que es posen sobre ella i absorbix els seus nutrients pels porus de les fulles abans d'haver-los dissolt amb un àcid segregat per elles mateixes.
Açí deixe un gif del creixement de una Venus atrapamoscas
L'animal més fort del món és l'escarabat rinoceront (*Oryctes *nasicornis).
Aquest insecte pot suportar en el seu dors una càrrega trenta vegades major que el seu propi pes durant una hora. Mesura uns 4.5 centímetres de longitud, el seu color és negre, tenen un parell d'ales negres cridades èlitres les quals cobreixen les ales grogues i *membranosas que li serveixen per volar.
L'escarabat rinoceront es diu així perquè té una banya en el seu cap igual que els rinoceronts. Aquesta banya ho usen per furgar amb rapidesa i enterrar-se per poder escapar d'algun perill o d'algun dels seus depredadors. A més els mascles usen la seva banya per lluitar amb el seu contrincant i atreure la femella.
Els escarabats rinoceront són considerats benèfics dins de la naturalesa ja que s'alimenten de troncs en descomposició i de fulles seques, la qual cosa facilita la degradació d'aquesta matèria orgànica i com a conseqüència es dóna una ràpida transformació d'aquests elements en nutrients per fer el sòl fèrtil.
